Reproductors Open Source o de codi obert

Tots els reproductors treballats fins ara pertanyen a diferents empreses. En els entorns de Linux i del Programari lliure han sorgit una sèrie de reproductors que en alguns casos poden integrar i millorar les funcionalitats.

• VLC Media player: Aquest reproductor ha estat desenvolupat pel projecte Videolan, especialitzat en reproducció de vídeo, també pot fer de servidor. Llegeix la majoria de fitxers de vídeo i streaming. Fins i tot pot llegir els fitxers de vídeo flash ”.flv” sense necessitat d’estar incrustats en una pàgina web.

Streaming:

El principal problema dels fitxers de vídeo digital és el seu gran pes i la seva transmissió per Internet. La solució a aquest problema es va trobar en la tècnica del Streaming o flux de dades. Bàsicament, el fucionament recau en que aquest tipus de fitxers es poden veure mentre s’estan descarregant.

Per visionar bé un fitxer en streaming el que importa és la relació entre la velocitat de descàrrega i la velocitat de visionat. Si la velocitat de visionat és major a la de descàrrega, molts reproductors es queden aturats uns moments indicant la paraula “bufering” i una icona que indica el tant per cent necessari per tornar a reproduir. En pocs segons es torna a visionar.

Si hi ha problemes amb l’ordinador o saturació de la xarxa, és recomanable aturar el visionat amb una pausa durant uns segons, per a què el fitxer pugui actualitzar dades posteriors al moment del visionat.

Per poder llegir el vídeo en directe cal un client o reproductor de vídeo que accepti els fitxers i protocols del servidor. Tres varen ser les primeres empreses en adaptar els seus entorns de vídeo a la tecnologia Streaming.

• RealMedia: La casa Real Netwoorks va ser la primera en desenvolupar la tecnologia del Straming per a àudio i vídeo. Els seus reproductors real player i servidors es varen convertir en un dels tres estàndars de vídeo a la xarxa. Disposa d’un fitxer propi i un entorn de codificació. El seu desenvolupament ha rebut diferents crítiques des d’Internet, a l’igual que les seves funcionalitats.

PROPIETATS DEVIDEO DIGITAL

• Resolució: la resolució és el tamany de les imatges del vídeo. El nombre de píxels d’amplada (wide) i alçada (height) que tindrà el quadre (frame). Hi ha diferents resolucions que vénen determinades pel códec i pel tipus de píxels que es fa servir. La majoria de resolucions tenen una relació 4/3 de pantalla de TV o 16/9 si és panoràmica.

• Còdec: El principal problema dels fitxers de vídeo digital és el seu gran pes. És per això que els diferents entorns i formats disposen dels anomenats Códecs. Els códecs són sistemes matèmàtics de compressió i descompressió de fitxers que intenten millorar la qualitat amb un menor pes del fitxer. Hi ha diferents códecs creats per diferents empreses, alguns d’ells s’han convertit en estàndars. Així un fitxer ”.avi” o ”.mov” tindrà els seus corresponents códecs que en alguns casos són els mateixos com el codec DV estàndar per a edició amb càmeres DV. O el Dvix per a una alta compressió.

• Framerate: És el nombre d’imatges per segon. O millor dit, el nombre de quadres per segon, ja que en televisió els quadres tenen dos camps corresponents a dues imatges correlatives. El frame pot ser entrellaçat amb dues imatges o desentrellaçat, anomenat també progressiu amb una sola imatge per quadre i que és com es visualitza a les pantalles d’ordinador. El nombre de quadres per segon se l’anomena FPS Frames per Second. En cinema es treballa a 25 fps, en la Televisió PAL (europea) a 24 fps. en la NTSC (americana) a 29 fps. En la majoria de fitxers de vídeo digital es pot variar i escollir els fps que es volen fer servir.

• Bitrate: La taxa de bit ( bitrate) representa la quantitat d’informació que es pot guardar en un medi per unitat de temps. Això depèn de diferents factors, com són la freqüència de mostreig utilitzada per digitalitzar els materials multimèdia, els bits emprats per codificar la informació i la manera en què es fa i si es comprimeix o no. Amb tot això s’intenta trobar un punt d’equilibri entre quantitat de bits (el més baix possible) i qualitat (la més alta possible).

-Avi
AVI (inglés: Audio Video Interleave, 'intercalado de audio y video' )^?es un formato de archivo contenedor de audio y vídeo lanzado por Microsoft en 1992.

• MPG

• MPEG 1: fitxer base per al desenvolupament de vídeo sobre CD el VideoCD. Aquests varen ser els primers fitxers de millor codificació i varen ser els primers en fer-se servir per adjuntar fitxers de vídeo en els correus electrònics. Té tres nivells de codificació i el tercer correspon a l’àudio i s’anomena Mp3. Aquest ha estat l’estàndar que s’ha imposat com a codificació d’àudio.
• 
  
• MPEG 2: Conjunt d’estàndars de fitxers que han servit per a desenvolupar els principals entorns de vídeo digital com el DVD, la TDT, o la transmissió de Televisió Digital per Satèl.lit.

• MPEG 3: Estàndar pensat per a la Televisió d’ASlta, definició que es va deixar de banda perquè mpeg2 ja podia cobrir aquestes necessitats.

• MPEG 4: Estàndar pensat com a contenidor multimèdia de diferents objectes d’àudio, 3D, etc. Permet certa interactivtat. Dels seus tipus de codificació han sortit diferents códecs que s’han convertit en estàndars de vídeo digital: Dvix, Xvid, H.264. Actualment es fa servir en nous perifèrics com les Playstation, els Ipods o els anomenats Mp4.

• MPEG 7: Estàndar que mitjançant llenguatge Xml intenta vehicular les diferents metadades dels vídeos i els seus continguts interns.

• MPEG 21: Estàndar que vol normalitzar els drets i metadades dels diferents continguts que anomena objectes digitals (vídeo, àudio, etc)

miguel

mierda de collage ¬¬'